Ha arribat el novembre i amb ell el final de la paciència a Castàlia. Els resultats parlen per si mateix: onze partits, un entrenador destituït, només set gols a favor i zero victòries. Ras i curt, el CE Castelló és el cuer de la classificació.
Aquests dies les xarxes socials bullen i tothom es fa ressò del desastre: que si és una injustícia el que es va fer amb la plantilla de la temporada passada, que si la Junta Directiva no dóna la cara, que si el director esportiu Juan Guerrero hauria de fer les maletes, i així un sense fi de comentaris carregats d’emprenyament. Que ningú es quede sense dir la seua!
Jo no sé… però veient com ens ha lluït el pèl en les últimes dècades, em decante per pensar que encendre’ns com un misto perquè “sembla” que ens han enganyat no servirà pràcticament de res. I dic pràcticament, perquè d’alguna cosa sí que servirà: per a tirar-nos els trastos els uns als altres.
D’altra banda, quan dic que no té massa sentit revoltar-se no és perquè jo aplaudisca el que està passant als despatxos del carrer Osca. Tot el contrari; però potser va sent hora de mirar més enllà i analitzar fredament perquè ens sentim dcebuts quan veiem a l’equip naufragar per la 2a B, que tot siga dit, és com la Tercera però amb Footers arrapant-nos alguns eurets per partits que l’any passat véiem gratuïtament.
El cas és que jo pense que el terreny de joc on vertaderament es dirimeix tot el que importa està ben clar. Garrido és un inversionista del futbol. I viu a Londres. Jose Manuel García Osuna era un personatge del mateix pelatge. I vivia a Madrid. I Toni Bonet era l’últim de la classe del món ceramista d’una etapa on el pastís del poder estava ben repartidet i acotat a les nostres comarques.
Per tant, fins quan seguirem immersos en la dinàmica de veure les coses amb la miopia del partit a partit? A veure si ací el que passa és que no interessa que es pose el focus en un altre lloc perquè mentre l’afició estiga dividida i frustrada uns altres trauen profit omplint-se les butxaques a costa dels nostres sentiments.
Amb tot, ser aficionat al CE Castelló és molt gran, i donat que aquest inexplicable amor al patiment és únic i fantàstic, no entenc per què alguns es creuen superiors a altres i s’atreveixen a repartir carnets de bons i dolents albinegres.
De veres, no puc evitar sentir una profunda tristesa quan veig, reiteradament, que quan se’ns presenten empastres com els actuals, els cabrejos monumentals acaben difuminant-se en arguments curtterministes disfressats de fidelitat enverinada. És allò de: “ahora lo que toca és animar a los chavales”.
En fi, que cadascú opine el que vulga que en els temps que corren només faltaria que perdérem la paraula. Però d’aquella pols vénen aquests fangs. I el futbol-negoci és així: ells ens compren, fan i desfan com volen i quan es cansen, se n’aniran deixant el pufo. Al remat, la història del CE Castelló ha estat així des de fa 25 anys. I així ens ha anat…